Divendres, 20 d'agost, per la tarda, després del matí de piragüisme i una primera activitat "activa" de voley (que jo em vaig estalviar per mirar de fer una migdiada fantasma) era el moment per preparar la vetllada. Al principi tothom ho tenia més o menys clar, però tot i els esforços per assajar no hi havia tota la "coordinació" infantil esperada i desitjada. Un grupet ens varem decidir per fer el playback de la cançó d'en "Bob esponja" i com que no té gaire coreografia ens varem "currar" unes disfreses. Jo, amb l'ajuda dels pares, em vaig preparar un "mono-ull" i unes antenes per anar de "Plancton", el dolent dolentíssim d'aquests dibuixos animats. El Marcel amb una caixa es va currar la disfresa d'en Bob; la seva mare Lidia, va fer-se la d'en Gari; el Marc anava de Senyor Cranc, el creador de les "Cranqueburguers" i la Raquel va fer-se la disfresa d'Arenita.
Però a banda d'això amb els meus pares varem estar preparant una segona actuació, volíem fer un capítol dels meus dibuixos animats preferits (si més no d'aquest estiu): "Dora la Exploradora". La mare faria de Dora, el pare del cosí Diego (el noi que parla amb els animals) i jo faria de la guineu Swiper, amb el seu famós final de frase "Jolin". Però tot això va quedar en no res perquè la meva famosa "migdiada fantasma" em va passar factura i just després sopar em vaig adormir profundament (o no tant...). Els pares van poder gaudir de les diferents representacions preparades des de la finestra de l'habitació perquè donava directament cap a la terrassa on tenia lloc la vetllada, excusant la meva actuació "per indisposició". No us creuré però a les 3 de la matinada vaig fer un crit i vaig dir en veu alta: "Que quan era l'actuació".
El dissabte, 21 d'agost, pel matí teniem previst fer l'excursió a Sant Pere de Casserres, i després d'esmorzar tothom va agafar els seus cotxes familiars i rumb al parador de Vic, des d'allà a peu sortien els expedicionaris. Jo amb el pare vaig fer el camí d'anada, i amb la seva ajuda "puntual", vaig fer la tornada. Tothom em va felicitar, i es van sorprendre de la meva resistència... amb una mica de "festa major" tot va millor.
Per la tarda, va ser el moment de provar la tirolina. Era una senyora tirolina, d'uns 50 metres, per la que jo (amb l'ajuda del monitor Marc i del pare) em vaig tirar. Encara no se qui dels dos em va "empentar". Per la nit, va ser la discoteca i allà vaig estar ballant força estona.
Diumenge, 22 d'agost, era la gimcana familiar. La vaig començar força bé, però va arribar un punt que em vaig desentendre i amb el pare varem decidir posar rumb a l'aigua de la piscina, on varem estar en remull durant una hora i vint minuts... amb conseqüències per a les nostres pells. Per sort no va arribar a ser res greu i que una mica d'aftersun pogués alleugir. Per la tarda, el pare va participar al torneig de tennis-taula, i com que jo no havia tingut prou estona de piscina pel matí vaig tornar-hi, aquest cop amb la mare. Per la nit, varem tornar a jugar a "El Fugitiu". En aquesta ocasió el grup de nens (acompanyats per algun dels seus pares) erem: Christian, Laia i jo mateix.
Dilluns, 23 d'agost, era el nostre darrer mig dia a la casa de colònies. A les dotze s'havia de deixar buida l'habitació, i fins aleshores ens varem dedicar a endreçar les maletes. A partir d'aquella hora varem tornar a anar tots tres a la piscina fins a l'hora de dinar. Pel matí l'activitat programada era el parc multiaventura, però jo no tenia ganes d'anar-hi...
Per la tarda, després de dinar varem agafar el camí de tornada, però diferent del d'anada. Estàvem molt a prop de Cantonigròs i no podíem tornar a casa sense comprar embotits d'aquella contrada. A mi em donava el mateix el camí triat perquè en el moment de pujar al cotxe i fer uns quants quilometres em vaig quedar "roque". Després de comprar estàvem a prop de Rupit, i com que jo dormia cap allà... i allà sorpresa. Ens varem trobar amb el Christian i la seva família, però jo no els vaig poder saludar. I clar, des d'aquí al Santuari de la Mare de Déu del Far (1.123 m.) i el seu mirador estan a un pas i ja hi som cap allà. Al mirador el pare va fer-hi unes fotos i de nou en ruta, però no desfent el camí si no cap a Olot. Al final arribàvem a Castelldefels a 2/4 de nou, on ens esperàvem els iaios.
